octavi.roca@bcn.servicom.es
en format RTF
Doncs sembla ser que tot plegat és degut al fet que entre els professionals de l' educació ja tots reconeixem que cada persona és diferent de la resta, que cadascú té les seves necessitats particulars, uns objectius personals, un estil cognitiu determinat, que cada persona utilitza les estratègies d'aprenentatge que li són més rendibles, té un ritme d'aprenentatge que li resulta el més adequat, etc. A més, si es tracta d'aprenents adolescents o adults, cal afegir-hi nous elements com les diferents disponibilitats horàries, les responsabilitats adquirides o la determinació personal cada cop més precisa de necessitats i objectius. Sembla evident, doncs, que cal adaptar la formació a tots aquests factors.
I no és que aquesta reflexió sigui nova. De fet aquestes diferències sempre s'han reconegut, però abans eren vistes com un problema a eliminar, una dificultat afegida per a l'educador. En una fase posterior es considerava que aquesta diversitat s'havia de tenir en compte i prou. En canvi, ara es considera que és d'aquí d'on cal partir i és en els trets diferencials on cal fonamentar la tasca de formació: les capacitats de cada persona representen la gran riquesa que convé aprofitar.
És d'agrair que, en aquest cas, la innovació que tot això representa sembla que anirà conjuntament de la mà dels que es dediquen a la recerca dels aspectes més teòrics i dels professionals que tenen responsabilitats més pràctiques de formació directa. Aquests dos col.lectius, sovint amb poca comunicació, mostren ara un interès conjunt en el treball encaminat cap a una formació cada cop més adaptada a cada persona en particular.
Doncs, tot això, aplicat a la formació vol dir que cal posar èmfasi en l'aprenent -la persona que ha d'aprendre- per sobre de la resta d'elements que conformen qualsevol situació formativa. Aquesta afirmació pot resultar clarament compartida per la majoria dels professionals del món de la formació. Però cal parar compte que si això es porta a l'extrem -cosa que si se n'està convençut és el que s'hauria de fer- pot comportar canvis fonamentals en tota la tasca educativa que estem duent a terme actualment.
Concretament, i simplificant força, es pot afirmar que en totes les situacions educatives hi intervenen sempre sis elements, que es presenten amb diverses denominacions:
Seguint amb raonaments molt simplificats, es pot dir que els grans canvis en els plantejaments educatius han consistit en la variació de l'element que es pren com a prioritari a l'hora de planificar la formació. És evident que quan es planifica la formació no es poden contemplar tots sis elements al mateix nivell. El que sempre s'ha fet és prendre'n un com a bàsic i la resta s'han acomodat a aquell. Un exercici que pot resultar distret és fer un repàs històric dels diversos enfocaments i veure quin ha estat l'element en què s'ha posat èmfasi en cada cas. Per exemple, en un enfocament tradicional l'èmfasi es posa en el professor: és qui sap, qui ha de transmetre i a això s'acomoda tot: l'alumne, la metodologia expositiva, els llibres de text, les classes multitudinàries...i, fins i tot, la matèria. I a l'època de les fitxes? L'èmfasi es posava en la metodologia i tot s'hi havia de supeditar...
Si és cert, que ara l'èmfasi es posa en l'aprenent, voldrà dir que tota la resta hauria d'estar en funció de l'aprenent. Això vol dir que el professor o el mestre s'hi ha d'adaptar -i no al contrari-; que els objectius d'aprenentatge han de ser diferents per a cada persona; que no hi ha una metodologia única que sigui la millor, la que va més bé, totes poden servir en moments diferents, per a objectius diferents i per a persones diferents; i el mateix passa amb els materials, i amb tots els recursos. I finalment, fins i tot, el sistema organitzatiu s'ha d'adaptar a aquests plantejaments, tant pel que fa als horaris, com als espais, els llocs de treball, la distribució i la presentació dels materials, la ubicació i les funcions dels educadors, etc.
Això, darrer implica molts canvis, ja que si el element bàsic és l'aprenent, no es pot mantenir un sistema organitzatiu heretat de plantejaments on l'èmfasi es posava sobre altres elements ben diferents.
És més aviat un canvi de perspectiva en un pla superior: es posa l'èmfasi en l'aprenent en tant que persona. I, per tant, la metodologia d'aprenentatge més adequada vindrà determinada per les característiques i les preferències de cada aprenent en cada moment i en cada situació concreta d'aprenentatge.
Des d'aquest punt de vista ja es pot defugir d'una vegada el debat sobre quina és la millor metodologia. No es tracta d'establir cap competència entre les diferents propostes metodològiques per tal de posar de moda la metodologia que ens sembla la més adequada. Totes poden ser bones -o totes poden ser dolentes-. Dependrà de molts factors: aprenent, objectius, continguts, sistema general seguit...
En resum, es tractaria de posar a disposició de l'aprenent totes les aportacions que han fet totes les metodologies i donar-li elements perquè sigui ell qui decideixi quina li resulta més adequada en cada cas.
És doncs un plantejament absolutament eclèctic pel que fa a aquest punt: tot s'hi val. Si ho acceptem, podrem evitar un munt de discussions, lluites i cops de colze entre professionals de la formació.
Reben diferents noms: centres d'autoaprenentatge, centres d'autoformació, espais d'autoformació, centres de recursos per a aprenents... S'han creat amb objectius diferents i amb bases pedagògiques i sistemes de funcionament força diferenciats, però comparteixen alguns plantejaments de fons.
En general, es pot dir que els centres d'autoaprenentatge proposen que els aprenents hi vagin quan vulguin i s'hi estiguin tant de temps com vulguin. Allà poden fer-hi el que prefereixin, per aprendre el que decideixin, de la manera que més els agradi, amb els materials i els mitjans tecnològics que triïn i al ritme que els resulti més adequat. I poden triar de treballar sols o amb altres aprenents.
Per aconseguir això que sona tan bé, cada centre ha fet un disseny acurat de l'espai que s'hi destina, els materials, els mitjans tecnològics, els aspectes infrastructurals i els sistemes d'orientació necessaris i els aspectes de funcionament i d'avaluació del centre. Un centre d'autoaprenentatge és doncs, una sala on hi ha diversitat de mitjans tecnològics (ordinadors, vídeos, magnetòfons, lectors de CD-ROM, equips de vídeo interactiu, mòdems de comunicació telefònica, antena parabòlica, projectors, etc.) i de materials per a l'aprenentatge (fitxes d'activitats autocorrectives, fitxes d'explicacions, cintes d'àudio i de vídeo, discos òptics, disquets d'ordinador, llibres d'exercicis, de consulta, de lectura, jocs didàctics, publicacions periòdiques, materials autèntics, etc.). Els materials estan classificats per temes, blocs, apartats, continguts i nivells de dificultat.
Normalment, els materials no es presenten tal com es poden adquirir en una llibreria, ni com es poden trobar en una biblioteca, sinó que acostuma a haver-hi un treball d'adaptació, preparació i classificació a base de codis visuals senzills i entenedors, per assegurar el fàcil accés de l'aprenent.
L'aprenent té a la seva disposició diverses opcions per obtenir les orientacions i els consells que necessiti: un assessor -un professor preparat especialment en aspectes d'autoformació-, qüestionaris, seminaris per a aprenents, fulls de registre i seguiment, llistes i inventaris, cartells informatius, materials per a l'autoavaluació, materials informatius, documents amb propostes, materials de formació de l'aprenent, etc.
A més d'aquests materials d'orientació, els centres disposen de materials de dinamització i d'avaluació del centre. El que ja ha demostrat l'experiència és que, si bé hi ha molts factors que influeixen en el rendiment del centre, la peça clau del sistema és l'assessor. La seva tasca és orientar l'aprenent, ajudar-lo a elaborar el seu programa personal d'aprenentatge i aconsellar-li els tipus d'activitats que li poden resultar més profitosos per als seus objectius. Si, mentre està treballant, l'aprenent fa consultes sobre aspectes concrets, l'assessor no li dóna la solució immediatament, sinó que l'adreça als materials que li resoldran el dubte. Es fan algunes excepcions a aquest plantejament general, però només en els casos en què amb una breu explicació es pot solucionar un problema que d'una altra manera resultaria difícil o massa laboriós.
De totes maneres, entre els centres existents hi ha alguns criteris una mica diferents i cada assessor els aplica també amb matisos personals, ja que no hi ha cap fórmula ideal sobre els graus d'orientació, control, seguiment i autonomia que ha de tenir l'aprenent. Les úniques formulacions vàlides són que cada persona necessita diferents graus d'orientació en diferents moments i que, per esdevenir un aprenent autònom, cal seguir un procés, al qual pot contribuir molt l'assessor especialista.
Aquests són els motius que fan especialment delicada la funció de l'assessor. Per això és fonamental que tingui una formació específica per desenvolupar aquesta tasca. És evident, però, que per coherència amb el sistema, aquesta formació no podrà adquirir-la a partir de cursos amb el format tradicional i que no es tracta tant d'adquirir nous coneixements, sinó de desenvolupar determinats valors i actituds.
Conscients de tot això, hi ha algunes institucions que ja estan posant en funcionament sistemes de formació per a assessors en autoformació. Ara ja és molt necessari, tenint en compte el nombre d'experiències que hi ha en funcionament i l'expansió previsible de tots aquests plantejaments de formació personalitzada.
Un indicador d'aquestes limitacions ha estat el fet que el servei de préstec de materials de la majoria dels centres s'ha disparat i cada cop pren més rellevància, fins arribar en molts casos a ser un dels elements de més èxit.
Tenint en compte aquesta reflexió i les dades obtingudes en les diferents experimentacions, ja s'han començat a posar en funcionament diverses experiències que ja es poden anomenar plenament de formació personalitzada, ja que parteixen d'un marc d'aplicació molt més ampli: els plans personalitzats d'aprenentatge. Aquests plans s'elaboren específicament per a cada aprenent, a partir d'un diagnòstic, que acostuma a fer-se amb proves objectives, qüestionaris objectius i d'opinió i entrevistes.
Els plans solen contenir formulacions obertes: a més dels resultats del diagnòstic incorporen propostes de materials de diversos tipus amb què treballar, propostes de materials de consulta per utilitzar, actuacions formatives a seguir (cursos, sessions -individuals o col.lectives-, assistència a centres d'autoaprenentatge, treball individual o grupal...), consells i pautes per organitzar el procés d'aprenentatge i diferents sistemes d'orientació i seguiment que l'aprenent té a la seva disposició (tutories presencials -individuals o grupals-, contactes per telèfon, per fax, per via telemàtica o per correu, materials d'orientació i d'autoavaluació, etc.).
Els plans personalitzats d'aprenentatge acostumen a estar proposats per l'assessor i consensuats amb l'aprenent que és qui pren la darrera decisió. En alguns casos es plasmen en uns contractes pedagògics (potser caldrà, però, buscar una altra paraula sense les connotacions que té aquesta).
Així, com es pot veure, l'assistència i el treball en un centre d'autoaprenentatge és una més de les possibilitats que té un aprenent que segueix un sistema de formació personalitzada. Potser és la més variada i la més dúctil i, per tant, una de les més utilitzades, però no és la única que se li ofereix. Ni la millor per a tothom.
Aquests plantejaments de formació reben el nom de sistemes de formació flexible.
Actualment, s'està posant molt d'interès en la posada en funcionament de sistemes de formació d'aquest tipus. I sorgeix una pregunta: no deu ser que ja s'està posant èmfasi en el sisè dels elements que intervenen sempre en tota situació educativa? (el sistema organitzatiu). I això abans d'haver consolidat la formació centrada en l'aprenent!
Sembla, però, que totes dues coses no són incompatibles i que es poden complementar força bé.
Es pot fer una primera diferenciació entre centres que ofereixen l'aprenentatge de diverses àrees (o continguts) i d'altres que es limiten a una de sola.
Entre els primers, hi ha l'espai d'autoformació de Formació de Personal de l'Ajuntament de Barcelona (anglès, català, informàtica i formació bàsica) i els centres d'autoformació per a adults de la Direcció General de Formació d'Adults de la Generalitat de Catalunya (ciències socials, ciències naturals, matemàtiques, català, francès, castellà i tècniques d'estudi).
Entre els centres que ofereixen l'aprenentatge de llengües n'hi ha alguns on s'hi poden aprendre diverses llengües, com els de l'Escola Oficial d'Idiomes de Barcelona i Girona, els de dos centres d'ensenyament secundari de l'Ajuntament de Barcelona, el d'ESADE a Barcelona, el dels Estudis Universitaris de Vic o el del Centre d'Estudis Tècnics Turístics (CETT) de Barcelona.
En d'altres, es pot aprendre una sola llengua: Institut Britànic de Barcelona, Institut Francès de Barcelona, Universitat de Barcelona (Servei de Llengua Catalana i Escola de Formació de Professorat), Universitat Autònoma de Barcelona, centres que depenen del Consorci per a la Normalització Lingüística i de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, etc.
També, és de remarcar que en diferents centres de secundària i en alguns de primària s'estan començant a crear espais destinats a l'autoformació en diferents àrees de coneixement.
Pel que fa a sistemes de formació flexible personalitzada, es poden destacar el que s'aplica a l'aprenentatge del català, organitzat des de l'Escola d'Administració Pública de Catalunya, que a més incorpora el component de formació a distància i el que s'aplica al Programa SEFED de formació ocupacional, per a l'aprenentatge del català, l'anglès i la comptabilitat en onze mòduls ubicats en diferents poblacions de Catalunya.
Pel que fa a la formació de formadors és de destacar la creació per part del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya d'un centre d'autoformació per a formadors de formació ocupacional, on els continguts són els propis de la formació de formadors: avaluació, programació, motivació, utilització de recursos tecnològics, etc.
virtual de tecnología educativa