TVCTelevisió de Catalunya. Programes Informatius.

Per desitg exprés del Sr. Negroponte, cal considerar que ell va improvisar les praules. Per tant la transcripció no es paraula per paraula donat que no estava escrita amb anterioritat.

(nota de WebMaster@doe.d5.ub.es)


Nicholas Negroponte al Milia96

Conferència inaugural de Nicholas Negroponte al MILIA 96

Pagina web de N. Negroponte

Fa uns dos anys, de fet fa divuit mesos, va passar una cosa que no sé fins a quin 
punt és veritat o és parcialment veritat. En realitat és igual que sigui parcialment 
veritat: el fet és que ha resultat que molta gent que s'ha estat subscrivint a 
revistes d¹Internet són joves que han regalat subscripcions a wired als seus 
pares per Nadal i coses així. Per primera vegada em vaig adonar que mentre que 
normalment quan parlem de rics i pobres utilitzem conceptes com nord i sud, est 
i oest, potser negre i blanc, que són conceptes racials, econòmics, etc., quan 
parlem dels privilegiats de la informació i els no privilegiats parlem clarament 
d'una qüestió de generacions. En aquest petit exemple, els joves diuen als pares 
«Teniu, pares, el vostre regal de Nadal. Això és el que jo faig i vosaltres no 
sabeu de què va.»

Aleshores vaig pensar que convertiria aquestes històries en un llibre. Ara bé, fer 
un llibre avui en dia és una mica estúpid, sobretot per algú com jo, perquè no 
crec que durin gaire. Però el fet és que els llibres ara són el mitjà de difusió de 
què disposa la majoria dels adults. Per això vaig escriure un llibre, un llibre 
minimalista, només paraules, en blanc i negre, sense il.lustracions, sense 
dibuixos, per a la mare i el pare. Arran del llibre, vaig descobrir moltes coses. 
El que voldria fer amb el temps de què disposo és explicar-vos alguna 
d¹aquestes coses que es van anar revelant després, més que no pas explicar-vos 
el llibre en si.

En escriure el llibre vaig ensopegar amb una idea, i insisteixo en la noció 
d¹ensopegar. Fa trenta-cinc anys que sóc al MIT. Podria ser una teoria 
complexa però no ho és. No em recordo del dia exacte, però vaig tenir la idea 
de mirar cap al futur i comparar-lo amb el passat intentant entendre'l en termes 
de bits i àtoms. Penseu-hi un moment. Si alguna cosa dirà el meu epitafi serà 
«Bits i àtoms». Només arribes a dir una cosa intel.ligent a la vida. Durant un 
temps hauria dit que seria el Negroponte switch, però prefereixo «bits i àtoms». 
Els àtoms els entenem, estem sobre àtoms, estem fets d¹àtoms, ens vestim amb 
àtoms i els transportem. Tenen color, tenen mida, tenen pes i tenen massa, etc. 
Els entenem bastant bé. Sobre els bits estem més desorientats. No tenen pes, ni 
mida ni forma ni color ni massa i viatgen a la velocitat de la llum. Es tracta de 
tot un món a part.

Del que no em vaig adonar aleshores, fins i tot utilitzant la idea de bits i àtoms, 
és de fins a quin punt els bits i els àtoms afecten moltes coses de què parlaré 
més endavant. Deixeu-me donar-vos un exemple molt clar que faig servir 
sempre a les conferències. És la idea d¹una biblioteca pública. No crec que hi 
hagi ningú en aquesta sala que tingui res contra les biblioteques públiques. Una 
biblioteca pública és bona per a la societat, una biblioteca pública és bona 
sobretot per als nens, per a la gent. Als Estats Units en tenim moltes, em sembla 
que tenim unes 32.000 petites biblioteques públiques. Jefferson, en gran part, va 
ser el responsable d'introduir-les al nostre país. En altres països està escrit al 
document pel qual es governa un país o un altre.

Per què funciona una biblioteca? Una biblioteca funciona solament perquè està 
basada en els àtoms. Primer has de portar els teus àtoms a la biblioteca. Alguns 
de nosaltres -segons les estadístiques, als Estats Units, el 78 %- tenim massa 
àtoms, però els portem a la biblioteca. Després, suposant que pots arribar als 
prestatges per endur-te un llibre, passa una cosa que el vostre professor de física 
no us va dir: que quan t¹endús un àtom no en queda res. És a dir, que quan 
aconsegueixes endur-te el llibre queda un espai buit al prestatge. Te¹n vas, 
llegeixes el llibre, tornes una setmana després, el tornes al prestatge (o algú 
altre el torna al prestatge), i (encara que el que diré és totalment improbable) 
algú el torna a agafar immediatament, se l¹endú una setmana i el torna a deixar 
al prestatge. En aquest cas totalment irreal que acabo de descriure el llibre ha 
estat llegit 52 vegades en un any.

Ara agafo la biblioteca, que està feta d¹àtoms, agafo l¹edifici, el contingut i la 
gent i ho converteixo tot en bits: fixeu-vos què passa: el primer que passa és que 
ja no haig de portar els meus àtoms cap als bits; sigui on sigui hi puc accedir. 
Un gran canvi.

Un altre canvi, molt més gran encara, és una cosa molt òbvia que tampoc us ha 
dit mai cap professor de física ni ningú, que és que quan t¹endús un bit sempre 
queda un bit. Això vol dir que més o menys simultàniament tres milions de 
persones es poden endur el mateix llibre. El que hem fet sense voler, 
inconscientment, és violar la llei del copyright i als països que no tenen 
copyright el que hem fet és violar la idea de propietat intel.lectual, encara que 
sense voler.

Tingueu present això dels bits i els àtoms i deixeu-me dir unes coses per 
introduir el tema. Hi ha molta gent, com l'Andrew, director d'Investigació, que 
es prenen les estadístiques al peu de la lletra. I una d¹aquestes estadístiques és 
que el 50 % de tots els PC, almenys als Estats Units, es venen a particulars. 
Això ho diu Intel i ho diu gairebé tothom; és una xifra que surt a totes les 
publicacions del sector.

El que passa amb la gent que fan el recompte dels PC és que ho fan d¹una 
manera molt simplista. Van als comerciants al detall i als distribuïdors i 
pregunten: «Quants dels teus ordinadors es venen a particulars? El resultat és 
efectivament el 50 %. No es tenen en compte, però, dues altres dades molt 
importants: primer, que als Estats Units el 50 % de les empreses diuen als seus 
empleats: «Canvia el teu 386 per un Pentium i si de cas emporta¹t el vell a 
casa.» Jo calculo que un 50 % de les empreses dels Estats Units fan això. Així 
doncs, hi ha un altre flux d¹ordinadors que va cap als particulars. També la 
majoria d'empreses, o com a mínim moltes, diuen als seus empleats: «Per què 
no et compres un ordinador portàtil? Com que et mous molt, te'l pots endur a 
casa, te¹l pots endur el caps de setmana, de viatge, etc.» Un 40 % dels PC són 
portàtils, és a dir, que hi ha un altre moviment important dels PC cap als 
particulars. Si tenim en compte aquestes dades, la presència d'ordinadors a les 
cases nord-americanes és enorme. El flux de màquines que van cap als 
particulars probablement és més a prop del 80 que del 50 %, si tenim en compte 
aquests moviments. Aquest és el primer punt que volia remarcar com a 
introducció al tema.

El segon punt és una resultat estadístic molt interessant. No hi ha cap nord-
americà de quinze anys que sigui analfabet digitalment parlant. Encara que no 
tinguem en compte Nintendo i Sega crec que continuo tenint raó. Així doncs, 
tenim un grup enorme (vosaltres que teniu nens sabeu que ràpid creixen) que és 
una finestra que es mou massa ràpid. El segon grup és bastant desconegut. No 
crec que a Europa existeixi com als Estats Units. El grup d¹edat dels Estats 
Units que té el percentatge més alt de connexió a Internet és el de 55 anys cap 
amunt. Molt interessant. El trenta per cent dels nord-americans de setanta anys 
en amunt tenen un ordinador personal. És un altre pic, no tan gran però que 
creix ràpidament. Tenim aquests dos pics, i què tenim al mig? El que tenim al 
mig és el que jo en dic indigents digitals.

Els indigents digitals ho són, no perquè siguin estúpids ni perquè siguin pobres, 
ni tan sols perquè siguin tossuts. Ho són perquè van arribar al planeta massa 
aviat. Aquest és el seu únic error. Van arribar una mica d¹hora i ara estan molt 
ocupats, etc, etc. Així tenim un extraordinari trencament en el sentit que els 
indigents digitals dirigeixen el país, dirigeixen les empreses, són els líders dels 
seus barris, dirigeixen les escoles, i en canvi la gent que sap de què va la cosa 
són quasi marginals. Són els més joves i els més vells i una petita franja de gent 
com vosaltres que, òbviament, sou «lletrats» des del punt de vista digital gràcies 
a la vostra professió. I no sabeu que gran és aquest grup.

Aquesta és una de les raons, dit sigui de passada, per la qual als nostres països 
(els Estats Units sembla que són els capdavanters de la cursa per veure qui és el 
més estúpid pel que fa al ciberespai) s¹estan prenent aquestes decisions ridícules: 
Alemanya amb Compuserve i els Estats Units fa uns dies amb l¹aprovació d¹una 
llei de telecomunicacions menyspreable. 

Com a parèntesi, us vull dir una cosa sobre aquesta llei que fa il.legal l'ús de 
certes paraules a Internet. Tots els membres del Congrés dels Estats Units saben 
que aquesta llei és una violació de la Primera Esmena. El que passarà en un 
futur molt pròxim és que el nostre sistema judicial la declararà 
anticonstitucional. Això tots els senadors i diputats ho sabien i, de fet, en 
elaborar-la van empitjorar una mica la redacció per assegurar-se que fos 
anticonstitucional. Però tots hi van votar a favor perquè no constés que havien 
votat a favor d'una cosa que feia pudor de fomentar la pornografia. Oi que és un 
tripijoc polític maquiavèlic? Deixem que els tribunals facin la feina bruta i 
suprimeixin aquesta part de la llei de telecomunicacions del 1996, cosa que 
passarà relativament aviat. És un exemple que els indigents digitals són 
bàsicament els que manen i és, penso, un exemple bastant important.

L¹última de les tres coses de què vull parlar abans d¹entrar en matèria són, 
òbviament, les xarxes en general i en concret d'Internet. Vosaltres hi enteneu un 
munt; vull dir que esteu en contacte amb el tema d¹una manera o d¹una altra. Hi 
ha algú a la sala -que aixequi la mà- que pugui dir com es diu la persona que 
va inventar Internet? Algú? Vinga, una persona. Les administracions no 
inventen res. No us sembla increïble? Fixeu-vos-hi! No sé quanta gent hi ha 
aquí; sou la flor i nata i ningú de vosaltres sap el nom d¹aquesta persona. Qui? 
No, Vincent Serf, ja l¹han dit sis vegades. S¹està enduent tots els mèrits. Robert 
Khan acostuma a ser el segon... No, no és Robert Kahn. Però almenys són 
bones respostes. L¹altre dia una persona va saltar i va dir Al Gore. Increïble!

Es diu Larry Roberts. La va inventar el 1963. Va inventar Internet al moment 
de més apogeu de la guerra freda. Ivan Sutherland, que era el director d¹ARPA, 
l¹Oficina de Processament de la Informació, el va contractar perquè anés a 
Washington i desenvolupés la idea, cosa que va fer els cinc anys següents. 
Llavors Ivan se¹n va anar i Larry el va substituir, va començar a contractar gent 
a la costa oest, a la costa est... Larry l¹havia inventat cinc anys abans. Què va 
inventar en Larry? Us explicaré la història. Sé que un parell de vosaltres que 
m¹heu sentit parlar me l¹heu sentit explicar abans.

Us explicaré què va inventar en Larry perquè és molt important per entendre el 
fet que Internet avui sigui imparable i incontrolable -cosa que, per cert, és el 
que li dóna valor. Però és imparable i incontrolable gràcies al seu disseny 
inicial, la seva idea inicial. I molta gent no s¹adona que la idea inicial va ser 
crear un sistema infal.lible d¹enviar missatges des del punt A fins al punt B 
durant la guerra freda, en els temps en què es parlava de la destrucció total, dels 
míssils de cap nuclear... coses que no formen part del vocabulari de les 
persones de menys de vint-i-cinc anys. Doncs bé, el que en Larry va fer -i ara 
ho diré amb un llenguatge senzill per fer-hi una aproximació, tot i que això és 
bàsicament el que va fer- és agafar un missatge que, diguem-ne, contenia mil 
lletres, i dividir-lo en paquets -el concepte de paquets era nou i hi ha una certa 
polèmica sobre si el va inventar en Larry o algú altre... El 1959-60 hi havia 
articles que en parlaven-, va agafar un paquet i suposem que va ficar deu 
lletres a cada paquet. Deu lletres d¹aquest missatge de mil lletres, amb una 
adreça i un número de seqüència. I llavors la part enginyosa de la cosa és que el 
paquet anava, per exemple, de Boston a l¹Andrew, de San Francisco. I què 
passa: jo envio el meu missatge a l¹Andrew i els paquets van en diferents 
direccions. És com si s¹haguessin escampat a través d¹aquesta xarxa. És a dir 
que un paquet va a Chicago, després a St. Louis i un altre paquet va per 
exemple a Washington DC, i a Austin, Texas... i tots viatgen, i arriben a San 
Francisco i es miren els números de seqüència i falta el paquet número sis. Què 
se n¹ha fet, del paquet número sis? El paquet sis -m¹ho invento- va anar fins a 
Tucson, Arizona, i en aquell moment hi va haver una apagada o un atac nuclear, 
o el que us vulgueu imaginar, i el paquet sis es va perdre. De manera que el que 
els paquets fan a San Francisco, fins i tot abans de parlar amb l¹Andrew, és 
trucar a Boston i dir: «Escolteu, falta el paquet sis. Torneu a enviar el paquet 
sis, però, per cert, no l¹envieu per on el vau enviar la vegada passada... No 
l'envieu a través de Tucson.» De manera que tornen a enviar el paquet sis a San 
Francisco. Són tots allà, s¹ordenen i, bingo, apareixen a la pantalla de 
l¹Andrew.

Ara bé, per què és interessant això? Penseu com aturaríeu un missatge que va de 
Boston a San Francisco. Com l'aturaríeu? Vosaltres sou l'«enemic». De fet, ni 
tan sols sabeu que surt de Boston i va cap a San Francisco, perquè si sabéssiu 
això de bon principi, us carregaríeu l'Andrew i a mi també, i el missatge no 
sortiria mai ni seria rebut mai. Però en una xarxa en la qual tu no saps quin punt 
està connectat amb quin punt, com aturaries el missatge? La resposta és que no 
pots aturar el missatge si no és que et carregues gairebé tots els Estats Units, 
perquè l'únic que cal és que un paquet arribi a Portland, Oregon i vagi potser 
cap al punt de Michigan i North Dakota i arribi a San Francisco -només un de 
cent- i llavors diu als altres paquets: «Per aquí, nois», i tots agafen el mateix 
camí i arriben a San Francisco. Així doncs, és un sistema realment infal.lible 
per enviar missatges, i molt enginyós.

Ara bé, la raó per la qual he gastat tres o quatre minuts del vostre temps per 
explicar-vos aquesta història és que aquest disseny totalment descentralitzat en 
què no hi ha cap mena de jerarquia al sistema, és la raó per la qual, a mesura 
que Internet ha crescut, ha crescut fins a ser el que és avui. Primer va arribar a 
Anglaterra, després a Noruega, després al Japó, i després, el 1974,
la National Science Foundation se¹n va fer càrrec.
Va entrar a les universitats i es va expandir més i més. Però amb el mateix disseny 
descentralitzat, i això és el que la gent no acaba d'entendre. Diuen que ningú la 
dirigeix, que no hi ha president, que no hi ha un punt central, i tenen raó. 
No hi ha president, ningú la dirigeix, no hi ha punt central, perquè això és el que 
va fer que el sistema d¹enviar missatges de Larry Robert fos infal.lible. Si hi hagués
 hagut un punt central, se li podria haver llançat un míssil. Si la dirigís algú, 
se li podria haver enverinat el menjar. Si hi hagués hagut una jerarquia, es podria 
fer un tall a la part de dalt de l'arbre o en algun lloc de la part del mig i sabries 
que totes les arrels es moririen. És a dir que el mateix disseny bàsic porta a aquest 
fenomen de descentralització.

A la gent li costa molt entendre això. De fet, els nostres gens no hi estan 
preparats. Hem crescut amb uns pares, sempre hem tingut alguna mena 
d'autoritat en les nostres vides. Després dels pares tenim els professors 
d'escola, i després tenim un cap, i després potser els caps de l'Estat, de manera 
que la noció d'autoritat i la idea que tot ordre prové d'aquesta autoritat són 
profundes, estan molt ben arrelades en cadascun de nosaltres. I llavors, de cop i 
volta, et trobes aquesta cosa que no té autoritat i la gent diu: «és un caos, és un 
pandemònium, és una anarquia, és un desordre.» I la veritat és que no és res de 
tot això. És un sistema perfectament ordenat, gens caòtic i en què tot encaixa.

Només he trobat dues maneres per il.lustrar això. Una és per mitjà dels ànecs. 
Sé que a la Unió Europea hi ha hagut una gran controvèrsia sobre els ànecs que 
han volat d'Espanya a Holanda i que quan han passat per França han estat 
abatuts. Penseu en aquests ànecs. Aquests ànecs volen en forma de V. L'ànec 
que va al davant no mana. Cadascun dels ànecs es comporta seguint un procés 
autònom. Si, tal com la gent del sud de Bordeus ha estat fent, dispares sobre el 
primer ànec, aquest cau i tots els altres ànecs es dispersen. Al cap d'un moment, 
es reagruparan, formaran una V i continuaran volant. I hi haurà un altre ànec al 
davant. I us ho prometo, no es tracta del vicepresident dels ànecs que es 
converteix en el president. Hi ha gent que s'ho pensa. I, de fet, a França crec 
que hi ha un percentatge més alt de gent que s'ho pensa, perquè sou una societat 
molt centralista, que està molt estructurada i jerarquitzada. Itàlia és una mica 
menys centralista, menys estructurada, menys jerarquitzada, i fins a cert punt 
Internet funciona molt millor en un lloc com aquest.

Encara que em vaig prometre no fer-ho, vull fer una cosa per animar-vos una 
miqueta. Us faré una última demostració sobre sistemes descentralitzats. M'ho 
va ensenyar en Mitch Resnick, que és professor de l'MIT. Us vull demanar que 
deixeu el que tingueu a les mans i que piqueu de mans. Però voldria que 
piquéssiu a l'uníson. Jo no us diré quan heu de començar. Molt bé, ara em 
giraré... Heu necessitat cinc segons. Sou una mica lents. Però no us hi amoïneu. 
Ho vaig provar al Senat italià i després de vint minuts encara no anaven alhora. 
Val a dir que no tenia res a veure amb els italians, sinó amb la reverberació de 
la sala, és a dir, amb l'eco. Tot i que la cosa fa gràcia era culpa de les 
reverberacions i no del fet que fossin italians.

Si hagués intentat fer de director i us hagués dit: «comenceu vosaltres», i 
després hagués seguit així, ens hauríem passat tota la tarda aquí. El que heu 
estat capaços de fer com a processador és sincronitzar força ràpidament. De fet, 
com un sistema descentralitzat, heu estat capaços de sincronitzar més 
ràpidament que un sistema centralitzat. De manera que heu actuat com els 
ànecs, però en termes de temps en lloc d'espai, i a grans trets heu fet una 
simulació d¹Internet a través d'aquest petit joc que acabem de fer. Més o menys 
Internet funciona així.

Ara bé, no tot són flors i violes: estan sorgint uns quants problemes i n'hauríem 
de parlar una mica, i almenys entendre quin origen tenen. Una de les meves 
històries favorites sobre àtoms i bits és una de fa un any, aproximadament, 
sobre un clergue del Pakistan -un clergue fonamentalista- que va demanar que 
els Estats Units extradissin Michael Jackson i Madonna perquè els jutgessin a 
Teheran per violació de la llei fonamentalista islàmica. Sento una persona que 
riu entre el públic i suposo que la resta rieu per dins. És una mica ridícul... tot i 
que el 50 % dels pares nord-americans haurien estat encantats de veure que això 
passava. Però no ho vam fer, d¹enviar-los perquè els jutgessin.

D'altra banda, aquell mateix mes, exactament aquell mateix mes, es va donar el 
cas del senyor i la senyora Thomas, que viuen a prop de Cupertino, que no 
violen cap llei de Califòrnia ni cap de les anomenades decency laws (lleis 
d¹ordre públic) de Cupertino... ni cap llei o estatut. Un home de Tennessee es 
fica al seu ordinador de Cupertino, s'endú alguns bits cap a Teneessee, no li 
agraden els bits i avisa el xèrif. Els xèrif el va a veure i tampoc no li agraden 
els bits. Llavors el xèrif truca al xèrif de Cupertino, el xèrif de Cupertino deté 
el senyor i la senyora Thomas, els extradita a Tennessee, els porta a judici i són 
declarats culpables. El senyor Thomas avui en dia encara és a la presó i la 
senyora Thomas és en llibertat sota fiança. Suposo que ho trobeu preocupant. 
Què passa? No vam enviar Michael Jackson i Madonna a Teheran, però sí que 
enviem els Thomas a Tennessee. Quan veus una cosa així et dius: «Aquesta sí 
que és grossa. Com pot passar una cosa així?»


... fem una petita pausa pel cafè, però la conferència continúa...


Miquel Garcia, Marc Sansa

Pagina Web de TVC